Testimoni de treball amb el silenci, la respiració i la postura de 90 graus. Tema treballat: la por a la soledat.
Divendres passat, just a la meitat de les hores previstes de treball amb la Ma Àngels, vaig arribar plorosa a Bàscara. Era estrany perquè sabia la teoria de les classes anteriors i fins i tot havia notat canvis en mi però, tot i això, tenia el dia ploraner: era perquè tenia per davant dies d'estar completament sola a casa: el meu company acabava de marxar a la Xina, just aquell dia, i estaria fora tot un mes sense possibilitat de contacte amb ell ni tan sols via wash. I el meu fill petit, també havia marxat aquell mateix dia amb el seu pare! tota una setmana!, com cada 15 dies, però ara a casa, no hi hauria en Pep, el meu actual company. Per tant, total solitud. Sabia que havia d'aprofitar aquests dies per estar amb mi, havia evitat compromisos amb gent, però tot i saber que estava fent un treball amb la por, tot i haver escollit estar experimentar la por a la solitud plorava desesperadament.
Quan vaig arribar al despatx de la Ma. Àngels, vam estar parlant del tema i després em va fer estar 1h en silenci i respirant tot el que sentía, primer mentre em parlava i després en silenci i amb els ulls tancats (tinc que dir que tancar els ulls em fa una mica de por dons no controlo què pot passar al meu voltant). Recordo que a la mínima, al mínim comentari que la MA em feia per recordar-me la respiració glòtica, o bé que agafé més aire, o bé que observés que havia perdut la postura dels 90 graus, jo ja pensava: 'vale ja està' i obria els ulls tot esperant plegar... La MA em va dir que observés cada vegada que volia plegar, què sentia cada vegada que volia sortir de mi, què era el que no em permetia estar en silenci gaudint de la pau que sentia, reflexions híper útils quan et sents perdut com jo em sentia en aquells moments. Total que divendres al vespre quan vaig acabar la sessió de dos hores, ja no plorava; vaig tenir consciència del perquè de la por que tenia a estar connectada amb mi i vaig començar a entendre què era el que no em permetia estar tranquil·la i serena. Un cop vist el meu auto-boicot, el repte era fer-ho jo sola. Un cop a casa, el dia següent, vaig ser conscient de la respiració i postura fent la meva vida normal però evitava estar en mi sense fer res. Fins a la nit no m'hi vaig posar (i mig obligada) i vaig veure que en 20 min havia tingut 3 intents de 'fuga' ....vaig poder-los controlar (por mis ovarios) fent respiracions primer curtes i després ja més llargues i vaig plegar quan vaig decidir jo i no la por a estar en mi. Em va costar moltíssim....Després d'aquest diumenge nit, ara em resulta mes fàcil estar en silenci respirant, ja no m'hi tinc que obligar i a dia d'avui em sembla que em comença a venir de gust tenir aquest moment per mi. Em ve de gust gaudir de mi.
En el meu dia a dia m'he adonat de canvis a la feina, la meva jefa em va felicitar després d'una reunió i em va dir que li havia encantat, que sempre havia tingut una actitud submisa i que en aquella reunió, cito literalment les seves paraules: 'te los has merendado querida'.... El bo del cas és que en aquell moment, jo no vaig ser conscient del que feia, va sortir sol, van fluir les paraules com per art de màgia.
A dia d’avui vaig constatant que tinc mes iniciativa a la feina i no em fa por plantejar les meves idees davant de qui sigui... i a nivell familiar he vist que sóc capaç de posar límits al meu fill amb tota tranquil·litat i sense cap culpa... Encara em queda molt per fer i per aprendre i per descobrir, però amb constància i tossuderia es pot aconseguir molt! I d’això en sóc un bon tros de tossuda i constant, però com diu la MA, ara tot això que abans ho jugava en contra meu, ara ho jugo a cavall guanyador i les mateixes eines que em mantenien en la por a la soledat, en la por al què diran, en la por a perdre, i per tant en l'immobilisme, ara aquestes mateixes eines (constància i tossuderia), posades al meu servei (gràcies al treball amb la postura, la respiració i el silenci) m'estan aportant llibertat, seguretat, integritat i molta serenor. Això sí, a la meva vida diària he integrat una sèrie de exercicis i una manera de veure les coses que fa que en compte de sentir-me víctima de les circumstàncies, sigui responsable de les meves accions generadores de noves circumstàncies.